La dona d'aigua d'Arbúcies

Temps era temps que l' hereu de la Masia de Can Blanc, al poble d'Arbúcies, feia un cop de cap a l'ombra d'una alzina, es va despertar quan va sentir una bonica veu que deia:

Si l'aigua és plata,la mia amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l'aire és gebre, la mia amor,
la mia amor,menina,
la mia amor
no pas mon cor,
que tot és fosc.

Meravellat va apropar-se al gorg d' on provenia la veu i va veure una noia que és trobava a prop de l'aigua. S'hi va apropar i en va quedar encisat,fins el punt que li va proposar matrimoni. La jove li va respondre que sí, però amb la condició que mai li demanés el nom, ni la procedència i que no l'anomenés dona d'aigua, perquè sinó succeiria una desgràcia. A canvi, ella duria felicitat i prosperitat al mas i a la família.

Així va ser durant anys varen ser molt feliços, van tenir dos fill, un nen i una nena i les collites, any rere any, eren cada vegada més abundoses. Però un mal dia, enmig d’una discussió, la ira va poder més que la prudència i ell li va dir les paraules fatals: la va anomenar dona d’aigua. La dona va sortir corrent fins arribar al Gorg Negre dins el qual es va llençar i va desaparèixer. Des d’aquell dia el mas va anar de mal en pitjor. Però succeïa una cosa estranya: cada mati la casa apareixia neta i els nens vestits i pentinats. Els nens li van explicar al pare que la mare venia cada dia abans de fer-se clar i se n’anava quan encara ningú s’havia llevat. Un matí, l’home va trobar entre els cabells de la nena dues perles: eren les llàgrimes de la dona d’aigua. Des de llavors i durant molt temps cada matí van aparèixer dues perles. I així va ser com la casa va recobrar la seva riquesa, però no pas a la dona d’aigua.

D' aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s'anomena «el saltant de la dona d'aigua», ja que es diu que es va transformar en la cabellera del salt i que és possible veure-la certes nits.

Els tres ganduls 

Hi havia un pare que tenia tres fills i que n'estava molt orgullós. Ja sabeu que els pares volem el millor per als fills, oi? Doncs aquell pare sempre deia que ell tenia una gran virtut i que els seus fills el superaven: eren els més mandrosos i ganduls del món. Ell, que tenia les terres totes deixades i abandonades per no cansar-se, era un gandul dels bons, però els seus fills n'havien millorat la mena. I vet aquí que un dia va caure malalt, i , quan va veure que estava ados dits de la mort, els va cridar amb un fil de veu:

- Filla meus, veniu aquí a la meva cambre, que estic a punt de morir-me i us vull comunicar les meves darreres voluntats. Afanyeu-vos, que me'n vaig d'aquest món. Veniu.

I un dels fills, que per no cansar-se no s'havien mogut de la vora del foc en tot el dia, li contesta:

- Pare, doncs si no t'aixeques tu...

I el pare, tot emocionat per la immensa ganduleria dels seus fills i arrossegant per terra l'últim fil de vida que li quedava, es presenta a la vora del foc i, fent un darrer esforç, els diu amb un fil de veu: 

- Però que macos que sou, fills meus...Mireu: he pensat que, si reparteixo les terres entre tots tres, us tocaria un tros massa petit a cadascun. Per això he decidit deixar-les a un de sol, al millor dels tres: és a dir, al qui dels tres em demostri que és més gandul. A veure, fill gran, com n'ets de gandul? Explica't.

- Ui, pare: mira si sóc gandul, que quan plou a la nit, no dormo. 

- I això què hi té a veure, fill meu?

- Ara mateix t'ho explico, pare: ja saps que dormo sempre de panxa enlaire, oi? Doncs quan plou, just aquí al damunt del front hi tinc una gotera que em va gotejant tota la nit i que no em deixa aclucar l'ull. Doncs mira si sóc gandul, pare, que, abans que enretirar el cap, prefereixo no dormir.

- Molt bé, fill meu, ets un gandul de primera! I tu, fill mitjà, com n'ets de gandul?Explica't.

- Ui, pare: algun dia m'he tret les sabates (bé, portser ni me les he posades, eh, que em cansaria...; però, ei, els mitjons sí, eh: això sí) i he posat els peus ben a la vora del foc per estar ben calent, i vet aquí que rodola fins a mi un tronc d'aquests que cremen, i llavors em comença a sortir fum del mitjó i se'm comença a cremar el peu. Doncs mira si sóc gandul, pare, que abans que enretirar el peu prefereixo cremar-me.

- Molt bé, fill meu, ets un gandul excel·lent! I tu, fill petit, com n'ets de gandul? Explica't.

- Ai, pare, mira si sóc gandul, que abans que moure la llengua per dir res a favor meu, prefereixo quedar-me sense res.

I el pare, més content que un gínjol, se'n va anar a l'altre món tot deixant les terres al seu fill petit, ben convençut que era el més gandul de tots i que, per tant, en trauria el més bon profit possible.